CECÍLIA FÀBREGUES, cap del Servei de Valoracions
Departament de Treball, Afers Socials i Promoció de l’Autonomia Personal. Generalitat de Catalunya

L’entrevista (publicada en el nº 51 del Lligam) està plantejada fonamentalment a partir dels dubtes o qüestions que durant aquest temps socis, familiars i gent propera ens han fet arribar precisament sobre aquest tema: discapacitat i dependència, i que susciten un gran interès. En aquesta conversa tractem de posar una mica de llum sobre totes aquestes qüestions.

Què és o s’entén, des del departament, per discapacitat?
La discapacitat, llegeixo literalment, és “l’alteració orgànica o funcional no recuperable -vol dir que no té possibilitat de millora-”. En altres paraules, la discapacitat és quan ja s’han esgotat totes les possibilitats de fisioteràpia, de medicació, de tractaments… La seqüela que li queda és quan diem que és discapacitat. Això comporta “limitació de l’activitat”.

Les malalties neuromusculars ho són, ¿oi?
Sí, clarament. No tenen cura i et limiten.

…
¿Què hi ha en tot això d’important? Com s’ha fet tot el que s’ha pogut però hi ha unes limitacions, el que nosaltres valorem no és la malaltia en sí sinó les limitacions. Dues persones amb la mateixa malaltia no tenen per què tenir el mateix grau de discapacitat. Dependrà en cada cas de com la limiti.

Una persona que tingui una malaltia que pugui anar accentuant-se amb el temps, ha de venir cada cert temps per a què es valori el seu grau de discapacitat?
Exacte, es valora el grau de limitació en cada cas i en cada moment. Si l’estat de la persona empitjora, ha de venir perquè se’l torni a valorar i es determini el grau que li correspon. La normativa, del 1999, marca que si “jo (l’Administració) veig que milloraràs -cas típic, per exemple, d’un trasplantament-, es fa una valoració provisional i se’t va visitant”. Si el cas és al contrari, que la persona empitjora, ha de venir perquè se la torni a valorar.

Què és el que es valora?
Hi ha unes taules de valoració i es valora per sistemes: nerviós, musculoesquelètic, respiratori, cardiovascular, digestiu… Hi ha setze sistemes. N’hi ha tres que els valoren els psicòlegs i la resta els fan els metges. Està tot molt pautat i concretat. Es diferencia també entre discapacitat física i intel·lectual. També es té en compte la situació social. Hi ha un barem. Es valora si tens família, si estàs sol en la vida, si tens algú que t’ajudi… Es mira el factor econòmic, els ingressos que tens; el factor laboral; cultural (nivell d’estudis); o l’entorn (si tens habitatge o no, etc.).

I cada un d’aquests factors, com es mesura?
Per exemple, tenir o no habitatge, et dóna dos punts. Tenir estudis també et pot donar més punts. Socials, com a molt en pots sumar quinze, que s’afegeixen als que s’han establert en les parts de valoració física i psicològica. La valoració de la discapacitat es fa sobre 100. A partir del resultat que surti, s’estableix el grau de discapacitat. Socials sumen de 0 a 15.
També valorem la mobilitat, que és molt important en el cas de persones amb malalties neuromusculars.

Han valorat ja a persones amb malalties neuromusculars? Quins nivells els hi corresponen, més o menys?
N’hem valorat molts casos, sí. Si van en cadira de rodes, ja tenen el barem de mobilitat favorable automàticament. O amb dos bastons, també. Quins graus? Si venen a l’inici de la malaltia, el grau serà baix i després anirà pujant. Si venen amb la malaltia ja desenvolupada, poden tenir de cop un 75%.

Quines recomanacions donarien des del departament per a tenir una idea orientativa sobre aquest tema o per a què tot aquest procés sigui més fàcil?
Jo recomanaria, sobretot, aportar una informació mèdica completa perquè és molt útil i necessari a l’hora de valorar les limitacions per a la persona, més enllà estrictament del nom de la malaltia. No mirem només el diagnòstic. S’ha de demanar al metge que concreti les limitacions que pateix o condicionen a la persona. Si necessiten ajuda… També, quan vegin un empitjorament manifest, que demanin la revisió de grau.

Qui conformen els equips valoradors?
Nosaltres sempre parlem d’equip i els componen: un metge, un psicòleg i un treballador social. No tothom ha d’anar als tres, dependrà en cada cas. Si, per exemple, no al·lego cap malaltia psicològica, no aniré al psicòleg.
Desafortunadament, ens costa trobar metges que vulguin treballar amb nosaltres. Hi ha llocs de Catalunya on tenim problemes molt seriosos perquè no hi ha metges.

Quina és la ràtio entre població i equips valoradors?
Depèn. Aquí, a Barcelona, tenim set equips, més un infantil i altres externs que hem contractat (uns 4 o 5).

I donen l’abast?
Bé… Tenim molta llista d’espera i és una cosa que hem de millorar.

En quant de temps es concreta aquesta espera?
La normativa diu tres mesos. ¿On la complim? Doncs a Tarragona, Lleida i Girona: on hi ha menys població. Aquí, a Barcelona, al Vallès Occidental, per exemple, sempre hi ha hagut molta llista d’espera perquè hi ha moltes sol·licituds i podem trigar vuit mesos. Sí que complim en els casos de priorització que tenim marcats, com passa amb malalties degeneratives greus -com la ELA- o que evolucionen molt ràpid. La resta han de seguir el procediment habitual, segons ordre de sol·licitud.

Quins són els graus que tenen establerts?
És de 0 a 100. Els graus que marquen són: el 33%, que és el que estableix que ets discapacitat; el 65%, que és un grau important perquè et permet cobrar una prestació no contributiva; i el 75%, que et dóna dret a la tercera persona (permet cobrar un complement a la prestació anterior i estableix si necessites algú per a la teva vida diària).

Quant temps es pot trigar des que se sol·licita la valoració de discapacitat fins que es cobra la prestació no contributiva?
Depèn. A Lleida triguen tres mesos i aquí vuit a fer la valoració, més tres setmanes per rebre la resolució i després ja dependrà del que es trigui a fer el tràmit (s’ha de fer també la sol·licitud de la prestació), que es fa també aquí però en una altra subdirecció.

A quins serveis o ajuts es pot accedir?
A part d’aquesta prestació també tens ajuts que es reflecteixen en la declaració de la renda. També en temes d’impostos com, per exemple, sobre matriculació del cotxe o altres. Tens dret al que col·loquialment coneixem com ‘PUA’, que es concreta en ajudes tècniques com audiòfons, ordinadors per a persones amb dificultats de visió… Es fan convocatòries anuals que es publiquen al DOGC.

Una altra qüestió que preocupa i es confon és el tema de la mobilitat reduïda: què és i què s’entén per aquesta?
Persones que van en cadira de rodes entren en el barem sense necessitat de valoració. En qualsevol cas, el barem és antic i ja s’està treballat en un de nou. Hi ha malalties que l’any 1999 ni es coneixien. Si vas amb crosses, també. Per temes com demències, conductes agressives… i si això té una afectació sobre la capacitat de deambulació, el mateix. Es considera com a mobilitat reduïda.
Fora d’aquests tres criteris, s’ha de fer la suma de punts: si es pot caminar en pla, amb obstacles, si es pot pujar i baixar escales, si es pot pujar un esglaó de 40 cm. (per a pujar a un autobús), poder-se mantenir a peu dret en una plataforma d’un mitjà normalitzat de transport… Com a mínim has de treure set punts per entrar dins de la categoria de mobilitat reduïda. Això et dóna dret, entre altres coses, a la targeta d’aparcament que donen els ajuntaments.

Pel que fa a la dependència…
És: “L’estat de caràcter permanent en què es troben les persones que per raons derivades de l’edat, la malaltia o la discapacitat i lligades a la falta o pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial necessiten l’atenció d’una altra persona o ajudes importants per a realitzar les activitats de la vida diària”.
En aquest cas, per tant, només ens fixem en unes activitats en concret. Si es pot cuinar, menjar, vestir, pentinar, dutxar… El més bàsic. També hi ha una part dedicada a la vida fora de casa, si es necessita ajuda quan va pel carrer, però el més important està relacionat amb l’àmbit domèstic. Aquí no es tenen en compte factors de tipus social, cultural, laboral…

Com es tipifica?
Hi ha tres graus. El més greu és el tres. La puntuació també va del 0 al 100. De 0 a 24 no hi ha grau, de 25 a 49 és grau 1, de 50 a 74 és grau 2 i de 75 a 100 és grau 3. Tens dret a una sèrie de prestacions en funció del grau. Amb grau 3 tens dret a tot el que s’inclou dins d’aquesta cartera de dependència.
Per posar un exemple, una persona gran que vol anar a una residència però té grau 1 encara no pot optar a aquest servei, que s’inclou a partir del 2. Persones amb graus 2 i 3 tenen dret, entre d’altres, a entrar en residències nostres per a persones amb discapacitat física. També hi ha centres de dia o dret a ajudes domiciliàries, oberts a tots els graus encara que el nombre d’hores sí que varia en funció del grau.

…
Un altre tema que genera certs dubtes és la figura del cuidador no professional. Són uns diners que es donen cada mes en funció del grau per a compensar econòmicament normalment a un familiar que s’està fent càrrec de la persona que ho requereix. En els casos de dependència sí que hi ha ajudes directament econòmiques, mentre que en la discapacitat es tracta més de qüestions sobre la renda, impostos, etc.

Quin és el procés que s’ha de seguir?
Doncs la persona fa la sol·licitud, amb l’informe mèdic adjunt i, en aquest cas, anem nosaltres a casa de la persona (no com amb la discapacitat, que és la persona la que ha de venir a nosaltres).

Els equips de valoració…
En aquest cas es tracta de persones amb titulació mitjana: terapeutes ocupacionals, infermers, treballadors socials i fisioterapeutes. En cada cas va un d’aquests perfils a casa de la persona que ho sol·licita. Cada un d’aquests professionals ha fet un curs específic de “Valoradors de Dependència”. Als centres tenen equips de suport, amb metges que els orienten.

Com segueix?
Una vegada hem anat al domicili, es redacta una resolució.

Quant es triga?
Igual que en l’altre cas. A Tarragona igual estàs dos mesos i en altres llocs, més. La normativa ens dius que tenim sis mesos; però des que se sol·licita fins que reps l’ajut. Què passa? Doncs que només amb la valoració, nosaltres ja triguem més.
Una vegada es té la resolució, comença una segona fase que s’anomena “PIA” (Pla Individual d’Atenció). Això vol dir que vindrà a casa teva una treballadora social de l’ajuntament i parlarà amb l’usuari i la família sobre els drets que tenen i com es poden adequar als seus casos. Si volen o no l’atenció domiciliària o per contra directament els diners… O una combinació, o una residència… Es pacta. Això depèn dels ens municipals i uns van més ràpidament que d’altres.

Així…
Entre una cosa i l’altra, des que es fa la sol·licitud fins que es reben les ajudes que corresponen es pot arribar a l’any, tot i que com amb la discapacitat tenim també criteris de priorització.

Quantes sol·licituds reben a l’any?
De discapacitat, l’any passat: 108.000. I de dependència: 99.000. I les xifres són cada any molt similars. En els casos de dependència, que som nosaltres els que anem als domicilis, per posar un exemple al Ripollès s’hi ha d’anar en un 4×4 perquè hi ha moltes masies. És complicat i és molta feina. En les ciutats és més fàcil però en altres llocs fem molts quilòmetres. La meitat de les sol·licituds que rebem són revisions, no casos nous sinó que ja els tenim en el sistema. De totes maneres, les xifres són molt altes.
El gruix de gent que fa les sol·licituds per dependència són persones majors de 65 anys, que han de passar per aquí per a poder accedir a una residència pública.

Com és la coordinació entre els equips de dependència, serveis socials i entitats?
Una part de la valoració de dependència la fan des dels serveis socials dels ajuntaments i, per tant, existeix una coordinació important. Amb les entitats hi ha pactes, acords, amb algunes associacions com la de la ELA o el càncer infantil. Es fa cas per cas. Amb l’ONCE, per exemple, estem treballant el tema dels sordcecs, per a facilitar-ho tot plegat.

Si hagués d’establir la principal preocupació del departament…
Hi ha tantes preocupacions però si n’hagués de destacar una, seria: donar resposta al ciutadà amb la major rapidesa possible.

Pel que fa al grau de satisfacció, com valoren el servei que donen i com creuen que el ciutadà ho fa?
Jo estic satisfeta amb el servei que donem però no amb el temps que triguem. En general crec que s’estan valorant justament a les persones. Respecte al ciutadà, som conscients de les queixes que rebem, sobretot pels terminis. Tenim reclamacions però, sobre el total, no són unes xifres gens destacables. Hi ha hagut casos molt puntuals pel tracte ofert però molt pocs.