Un dia amb l’Àngela Hitos

La universitat encarada amb esperit de lluita

Ja són un 25% d’estudiants els que es matriculen a les universitats catalanes amb un grau de discapacitat superior o igual al 65%, segons dades de l’Oficina d’Accés a la Universitat. Asem Catalunya es troba amb una nova realitat que afecta els joves socis que volen estudiar a la universitat i no són residents de Barcelona. Tenen projectes de futur i ambicions que requereixen el suport i col·laboració de tots nosaltres per portar a terme.

Àngela Hitos és una jove sòcia que té atròfia muscular espinal, amb un 89% de discapacitat. Ella és estudiant de segon any en la carrera de Ciències Biomèdiques de la Universitat de Barcelona. Necessita el suport d’una tercera persona per a realitzar les tasques essencials de la vida quotidiana.

Barreres arquitectòniques

S’enfronta a barreres arquitectòniques diàries a la universitat. La Facultat de Biologia es compon de tres edificis connectats. Per moure’s per la facultat no pot agafar els ascensors. “Són molt petits i la meva cadira no hi cap. Em desplaço amb elevadors però jo sola no puc agafar-los. Amb prou feines arribo al botó i la porta s’obre manualment”. I no és l’única porta física en la que necessita ajuda per avançar. Els edificis estan plens de dobles portes que separen desenes d’espais. “Haig d’anar demanant ajuda als meus companys perquè em sostinguin les portes i pugui passar”. Amb prou feines arribo al botó i la porta s’obre manualment”. I no és l’única porta física en la que necessita ajuda per avançar. Els edificis estan plens de dobles portes que separen desenes d’espais. “Haig d’anar demanant aju- da als meus companys perquè em sostinguin les portes i pugui passar”.

Una altra barrera són boratori. “Les taules són molt altes i amb prou feines arribo a veure. Per sort, la meva com- panya em deixa la proveta. Algunes vegades poden portar-me a l’aula una taula adaptada i així puc experimentar amb els materials”.

L’Àngela és membre de l’Assemblea d’estudiants. En les reunions aconsegueix que a poc a poc es conscienciïn i s’aportin solucions. “Vull que la universitat sigui accessible per a tots, no només que cobreixi les meves necessitats”, diu amb vehemència. Ella és una guerrera que sap que ha d’anar tombant les barreres que es trobi. Com col·locar ram- pes en els graons. O un lavabo adaptat. “No és tan fàcil que s’adonin dels teus problemes i actuïn. Però amb cada petita batalla guanyada, s’avança”. diu Hitos.

Angela Hitos supera barreres cada dia a la universitat: elevadors sense porta automàtica, escales sense rampes… / Foto de Asem Cat

La figura del vetllador

“La veritat és que trobo a faltar moltíssim la figura del vetllador. Estic intentant aconseguir una ajuda econòmica mitjançant beques per pagar-me els serveis d’un assistent personal que m’ajudi a la universitat i a casa en l’hipotètic cas que visqués a Barcelona perquè m’ajudi amb les tasques domèstiques, neteja personal i altres”, diu.

En el dia a dia té diverses atencions que necessiten una ajuda externa, no només l’obertura de portes.

Actualment, ella espera que el seu pare faci una pausa en el seu treball i vingui per ajudar-la a anar al lavabo. “M’he acostumat a anar al bany una vegada cada dotze hores, tinc una bufeta d’acer” diu. En les altres tasques quotidianes té el suport i ajuda dels seus companys. “Són els meus amics. No sé què faria sense ells. No puc imaginar-me la meva vida universitària sense ells. Sens dubte hauria estat més dur”.

L’Àngela Hitos s’enfronta a la universitat amb barreres arquitectóniques com escales i ascensors on no cap la cadira de rodes.

Transport i mobilitat

Si les barreres arquitectòniques de la universitat frenen la seva mobilitat, el transport li resta independència. Ella viu a l’Arboç, però per anar a la universitat en transport públic no pot agafar el tren en l’estació d’allí perquè no és accessible. Ha d’agafar-ho a Vilafranca del Penedès. No és que només depengui dels horaris de Roda-lies, és que l’Àngela per a poder desplaçar-se a l’habitatge familiar necessita pujar a un vagó adaptat. No tots els trens que passen per l’estació ho tenen i no informen de quan realitzen el recorregut. Una vegada es va passar quatre hores esperant, fins que va passar l’últim tren. “Vaig trucar al meu pare perquè vingués a recollir-me”. Al final, Antonio, el pare de l’Àngela és qui la porta i recull cada dia a la universitat en una furgoneta adaptada.

A l’Ángela li agradaria que el servei de ro-dalies millorés i a més a més que implantin una ajuda al transport per als alumnes que vénen de fora de la ciutat. “És com si ningú s’hagués plantejat que poguessin venir estu- diants discapacitats fora de la ciutat a la uni- versitat”. Sempre es mostra agraïda i diu: “Jo perquè tinc la sort de la meva família i el meu pare. Sense la seva ajuda no podria estudiar”.

Rodalies i Renfe no informa de l’horari dels qui tenen vagons adaptats

¿Habitatge o assistència?

Viure a Barcelona és una solució que té al cap “M’estalviaria les hores que em passo en Rodalies i tots els seus problemes de transport adaptat”. Però no pot pagar-lo. L’Àngela està buscant una col·laboració mitjançant Asem Catalunya per aconseguir el projecte d’un pis adaptat i com- partit amb altres estu- diants no residents de la ciutat i amb una discapacitat. També disposar d’un assistent personal.

Futur i somnis

“Sobre el meu futur tinc clar que vull seguir estudiant. Vull acabar la carrera, realitzar el màster i fins al doctorat”. Després, no ho té decidit i és que la vida dóna moltes voltes. Però li agradaria ser professora i investigadora en una universitat pública. També li agradaria ser escriptora. L’Ángela Hitos és molt jove, i té tot un futur per davant. Des d’Asem Catalunya fem pinya per superar totes les barreres.