La importància de les mirades

Dr. Josep Maria Recasens, Psiquiatra

Un nou article, una altra trobada potser. Pots pensar el que escrius, però difícilment pots posar-te en la ment dels que et llegeixen. En una trobada real, cara a cara, pots intuir l’efecte o l’impacte que les teves paraules provoquen en els que t’escolten; poden entusiasmar-se o badallar ostentosament, poden marxar fins i tot abans d’acabar, deixant-te amb la paraula a la boca. El text escrit però, no retorna cap imatge, queda com un buit entre el que escriu, i els que el poden llegir.

Aquest article es focalitzarà fonamentalment, en reflexionar sobre la importància de la mirada, o de les mirades en el transcurs de la vida, per a la configuració de la imatge de nosaltres mateixos. Aquest fenomen, que anomenem “efecte mirall, és particularment important, en els primers anys de vida, però perdura i ens acompanya durant tota la nostra existència.
El nadó, en les seves primeres experiències no té cap sensació d’unitat, no hi ha tan sols, una diferenciació entre ell i el mon exterior. Lentament, en la constant interacció amb els altres, i l’evolució dels seus sistemes perceptius, van organitzant un aprenentatge, que li servirà per diferenciar-se dels altres i del món exterior.
A partir d’aquesta experiència, el cervell, va creant unes imatges mentals, que d’una manera “revolucionaria”, van configurant les bases del que serà la seva ment.  Començant pel seu cos, i també el seu món mental. Les seves angoixes, les necessitats físiques o de caliu humà , frustracions, rabietes, etc. Estem referint-nos a un infant, és a dir, un ésser que no parla. Totes les transmissions li arriben per les vies sensorials i en la interacció amb les múltiples interaccions amb els altres, especialment les més significatives, com son en general, les familiars, veïnals, o les que es donen, en les escoles bressol.

L’ infant rep constantment primer les imatges facials dels que els envolten, la cara de la mare o d’aquell que realitza la funció materna. Posteriorment les de tot el cos, les actituds, i amb ells capta les expressions emocionals que les acompanyen.

Aquest retorn de la mirada dels que estan al seu entorn, és el que recollirà el seu cervell, per configurar les imatges internes d’ell mateix.
Aquesta transmissió és bidireccional. Les imatges dels altres configuren la ment del infant, mentre l’actitud del infant, les seves mirades, els seus somriures, la qualitat de les respostes, incidiran en les actituds i mentalitzacions dels que l’envolten. Tot un circuit que es retroalimenta.
Tot aquest encreuament d’imatges i de relacions interpersonals, configura un teixit emocional compartit, es tracta dels primers esborranys o assajos de les noves relacions socials que vindran després.
Aquest teixit emocional, funcionarà a l’ hora, com una veritable matriu per alimentar i consolidar els vincles personals i la musculatura emocional i social de la família.
Aquesta xarxa familiar, no és gens estable, es configura i desfigura constantment, sota l’ impacte de les diferents experiències a que es veu sotmesa la família; tant les festives, creatives etc, que promouen salut i musculatura social com els esdeveniments conflictius, agressius, penosos, de patiments continuats etc, el predomini del qual, poden portar a una desorganització familiar, a vegades fins i tot, al desmembrament i destrucció del teixit familiar i el possible emmalaltir de les persones que en formen part.
Pensem per exemple en un esdeveniment força quotidià; el naixement d’un infant. Un infant arriba després de 9 mesos d’espera. Tot és festa, l’ infant somriu a la mare, la mare somriu al infant, i finalment somriuen tots plegats.

El somriure de l’infant, tranquil·litza la mare i al seu torn, la tranquil·litat de la mare retorna com un mirall al fill. Tots els membres de la família reben l’ impacte d’ aquestes imatges especulars, a l’hora que ells mateixos, amb les seves mirades confiades, proporcionen garanties a una mare o parella, per encarar les angoixes i mals tràngols, que tota criança, i especialment en la primera infància, comporta.

Pensem ara en un escenari diferent, un infant neix, i en lloc del seu somriure, transmet per exemple, patiment, plors sense consol, o rebutja el pit. Aquest infant, no transmet a la mare, una imatge tranquil·litzadora, ans al contrari, pot provocar si es manté d’ una manera estable, la desesperació d’ aquesta mare i potser també d’ aquells que l’envolten, en aquest cas, el joc de miralls, es converteix en unes imatges potencialment terrorífiques i ben segur desoladores.
En aquest cas, els efectes multiplicadors dels miralls, poden configurar, dins la ment de cada familiar, sensacions greus i terrorífiques, especialment en la ment dels més petits; que no tenen el cervell i la mentalitat per poder-les relativitzar o distanciar-se de ells, tal com podem fer els adults.
En el proper article seguirem en la línia d’ aquesta introducció, tot hi que concretarem la mirada en aquells escenaris, que com a familiars de malalts greus, ens son familiars. Amb l’ objectiu d’ entendre millor les situacions de conflicte i patiment, per cercar precisament millors recursos per encarar-los amb més favorables i amb menys patiment.