Entrevista amb Montse Olivé (Hosp. de Bellvitge). Ha descobert una nova malaltia muscular: la mioglobinopatia

Segurament molts de vosaltres ja n’esteu al corrent perquè la vam publicar en l’últim número del Lligam però encara ens quedava pendent pujar-la a la web. A continuació publiquem l’entrevista que vam mantenir amb la metgessa de l’Hospital de Bellvitge, Montse Olivé, descobridora -juntament amb la col·laboració d’un ampli i molt expert equip internacional- d’una nova malaltia muscular: la mioglobinopatia. Amb ella vam parlar de tot el procés que va portar a aquesta important i complexa descoberta però també de les malalties neuromusculars, dels avenços que s’estan produint i d’altres temes vinculats amb tot això. Ella, ja ho sabeu, forma part del Comitè d’Experts d’ASEM Catalunya. Per cert, poc després de fer l’entrevista va ser també una de les grans protagonistes en l’edició de 2019 dels Premis “Fem Pinya”. Sens dubte, segons el nostre criteri, va ser una de les grans personalitats catalanes de l’any.

Si li sembla comencem primer per descriure la mioglobina i les seves funcions.
Sí, clar. La mioglobina és una proteïna que s’expressa a nivell del múscul esquelètic i cardíac i la seva funció principal és unir-se a l’oxigen, captar-lo, transportar-lo i actuar com a reservori d’oxigen, de tal manera que quan hi ha una situació de demanda metabòlica, la mioglobina és capaç d’alliberar oxigen cap a la sang.
La mioglobina és la que fa que el múscul sigui de color vermell. També regula els nivells d’estrès oxidatiu que hi ha en els músculs i en el cor, de manera que capta radicals lliures d’oxigen que poden produir danys per estrès oxidatiu actuant com a recollidor d’aquests.

Aclarit què és i quines són les funcions de la mioglobina, com arriben al descobriment d’aquesta nova malaltia muscular, la mioglobinopatia?
És una feina de molts anys i resultat, penso, d’una història bastant maca i apassionant. Això va començar el 2005 quan vaig veure una biòpsia muscular d’un pacient -que ens va arribar des d’un altre hospital- i que presentava unes lesions molt particulars, que em van cridar molt l’atenció. No sabia el que eren però després d’algunes proves vam arribar a la conclusió que hi havia el dipòsit d’un pigment en aquell múscul. Aleshores no vaig saber anar més enllà però al cap de nou anys vam tenir la sort de veure un altre cas amb la mateixa patologia. Al veure aquests dos casos vaig contactar amb els seus metges, vam fer un recull de les seves característiques clíniques i després, buscant i buscant, vam trobar un article de l’any vuitanta amb la descripció d’alguns casos vistos a Suècia en què en la biòpsia muscular a mi em va semblar que tenien el mateix.
Aquests dos casos de dos pacients i coincidint que jo tenia un projecte de recerca precisament per a esbrinar les bases moleculars de malalties de causa desconeguda, ens va permetre centrar-nos en aquesta investigació. També cal remarcar que aquest descobriment també ha estat fruit d’una col·laboració molt important amb un grup de genetistes de Perth, a Austràlia, liderats pel professor Nigel Line: una persona que sempre havia admirat molt i que ara puc estar molt contenta perquè no només hem estat en el mateix grup de recerca sinó que hem pogut col·laborar de forma molt estreta per arribar a identificar les causes d’aquesta malaltia.
A més, al saber de l’existència també d’una família a Suècia, vam contactar amb els metges que els podien conèixer i aquests també han col·laborat amb nosaltres. Tanmateix també vaig contactar amb gent que conec d’aquest àmbit i al final vam localitzar a sis famílies.
Tot això ens va permetre descriure la malaltia des d’un punt de vista clínic i conèixer-ne la causa genètica amb la mateixa mutació. En definitiva, descobrir una nova malaltia muscular.

Al marge d’aquestes sis famílies tenen alguna estimació de quina podria ser la seva incidència en la població?
La sensació és que serà una malaltia molt infreqüent: una malaltia rara dins de les rares. De fet aquest descobriment va aparèixer publicat al mes de març i, ara per ara, ningú ens ha contactat. Si hi hagués més famílies, imagino que ho haurien fet.

Quins són els efectes d’aquesta malaltia?
Comença en l’edat adulta, entre els 35 i els 45 anys, i inicialment es manifesta amb una manca de força en les cames, a nivell proximal. Els costa pujar escales o caminar en un terreny inclinat. Tenen també debilitat en la musculatura axial, al voltant de la columna vertebral. Després va progressant lentament i afecta altres músculs. I acaba afectant els músculs de les quatre extremitats i també la musculatura respiratòria i el cor.

Com és l’evolució?
És lenta però, sobre els quinze anys després del seu inici, els afectats tenen insuficiència cardíaca i respiratòria i necessiten suport ventilatori. També necessiten una cadira de rodes perquè tenen molta debilitat. La mort s’acostuma a produir sobre els trenta anys després del seu començament.

Què es pot fer per intentar mantenir la millor qualitat de vida possible?
Doncs com en tota malaltia muscular que produeix una afectació cardíaca i respiratòria, se’ls hi col·loca un suport ventilatori no invasiu durant la nit -quan és més sever també durant el dia- i amb això allargues moltíssim la vida d’aquests pacients. Per a la insuficiència cardíaca, es disposa de fàrmacs força útils per a millorar la capacitat del cor de funcionar. I això és el que podem fer, que no és molt però a la vegada sí que ho és perquè millores la qualitat de vida en la mesura del que podem. Per la manca de força a les extremitats, s’ha de fer fisioteràpia. I després jo, a aquests pacients, els hi he recomanat prendre antioxidants per reduir l’estrès oxidatiu, que en aquesta malaltia té un efecte directe sobre el múscul que hem pogut demostrar.

Això els hi han comunicat a les famílies?
Sí, a les que tenim detectades. N’hi ha dues d’espanyoles, dues a França, una a Suècia i una altra a Holanda.

Quines són les diferències pel que fa a simptomatologia respecte a altres malalties musculars?
Pel que fa a la forma de presentar-se, és bastant similar. Probablement a la malaltia que es pugui assemblar més és a la de Pompe, tot i que en aquesta no hi ha afectació cardíaca. S’assembla en la debilitat de la musculatura axial i afectació respiratòria tan important. També s’assemblaria a algunes distròfies musculars que donen afectació cardíaca i respiratòria.

La descoberta d’aquesta nova malaltia pot tenir implicacions en altres investigacions de malalties musculars?
No, l’únic impacte rellevant es pot produir perquè, lògicament, es pot diagnosticar ja a persones afectades per aquesta malaltia i també perquè per primera vegada es coneix una malaltia causada per una mutació en el gen que fabrica aquesta proteïna, que és tan coneguda i tan important pels éssers humans.
El que sí que pot ser útil per a altres investigadors és conèixer la tecnologia que nosaltres hem utilitzat en tot aquest procés per arribar a aquesta descoberta i que ells poden o no incorporar en els seus treballs.

El 2006 la vam entrevistar també per a la revista Lligam i en aquell moment es va parlar també d’investigació i avenços en les malalties neuromusculars. Passat aquest temps com està la situació?
En aquest temps s’ha evolucionat molt i no s’ha trobat la cura per la malaltia de Duchenne o d’altres però sí estem assistint a una explosió de possibilitats terapèutiques en malalties que fins ara pensàvem que serien impossibles d’abordar. Jo sempre deia que jo no veuria mai la cura o millora d’aquest tipus de malalties i, per exemple, ara hi ha una malaltia com l’atròfia espinal que veiem que en les formes infantils ha experimentat un canvi molt gran. Abans eren nens que morien abans de l’any de vida i ara, gràcies a un tractament molt eficaç, no només la majoria sobreviuen a la malaltia sinó que molts d’ells són capaços de seure, caminar i no fan insuficiència respiratòria. Això fa uns anys ens semblava impensable i és bastant espectacular.
També estan apareixent resultats amb teràpia gènica en pacients de Duchenne i altres malalties que són bastant esperançadors. Hi ha un ‘boom’ de recerca i hi ha molts assajos en marxa. Diria que ara sóc molt més optimista i penso que veurem si no la curació, sí la millora progressiva de moltes d’elles. La recerca en teràpia gènica podrà facilitar l’aplicació de la mateixa tecnologia en les investigacions d’aquestes malalties. No sóc experta en això però pel que veig i llegeixo, és la sensació que tinc.

S’atreviria a parlar de temps, marge d’anys?
No, no m’atreviria a dir-ho. No sóc la persona indicada per fer-ho però sí que sóc més optimista del que ho era abans.

Vostè és membre del Comitè d’Experts d’ASEM Catalunya, quin creu que ha de ser el paper d’aquestes entitats?
Jo crec que ASEM està fent una feina extraordinària i que ajuda molt als pacients. És a dir, el fet que els pacients puguin consultar coses moltes vegades del dia a dia -de fet, des de l’associació els poden ajudar fins i tot més que els mateixos metges- els és molt útil. ASEM coneix persones amb problemàtiques i dificultats comunes, factor molt important en aquests casos. També són molt pràctics tots els grups que hi ha i que han organitzat. Dels pacients que porto jo i que molts estan vinculats a ASEM, penso que els hi va molt bé. La tasca que fan és molt bona i s’hauria de mantenir.

Quina és la relació entre hospitals i centres d’investigació i entitats com ASEM? Hi ha coordinació, col·laboració? Es recomana als pacients i familiars acudir-hi?
Jo sí que ho faig. Recomano sovint anar-hi i contactar amb ASEM. La meva relació amb ASEM es concreta en la meva pertinença al grup d’experts, a una sèrie de reunions durant l’any i també a les consultes que es puguin produir.

Què li semblen activitats com la Jornada organitzada el 27 de setembre? I què creu que han de representar per a les persones afectades i famílies?
Jo hi he anat unes quantes vegades i sempre hi he vist força gent, cosa que demostra que aquest tipus de jornades generen interès entre les famílies perquè tenen la possibilitat de contactar i parlar amb professionals diversos -que potser no són els que coneixen o els porten a ells-. En la jornada de l’any passat vam poder escoltar el testimoni d’una persona en concret, que a mi haig de dir que em va agradar escoltar-la perquè em va permetre la possibilitat d’intentar posar-me en el seu lloc, en la seva situació. Em va recordar que a més de fer de metges, hem d’intentar també apropar-nos al malalt des d’un punt de vista més humà. I que també és una part molt important de la nostra feina.

Quin creu que hauria de ser l’àmbit en què des d’aquestes entitats s’hauria d’incidir més?
A veure, des del punt de vista físic, és a dir si un pacient necessita una dieta determinada, una ventilació o un marcapassos, d’això ja ens n’encarreguem nosaltres. ASEM, per a mi, sobretot pot ajudar que aquestes persones acceptin la malaltia que tenen, vegin que tot i això es poden fer moltes activitats i els hi donin un suport psicològic que és molt important. A part també els poden ajudar en coses més del dia a dia o no relacionades tant amb el tema mèdic com, per exemple, tràmits d’una invalidesa, documents que necessiten; si han de fer una adaptació en l’habitatge, amb quins recursos disposen; etc. //