A continuació reproduïm un text redactat per una sòcia de l’entitat en què explica la seva experiència amb la seva germana en les últimes setmanes en un hospital, algunes de les coses que va veure i que qüestiona a la vegada que posa en valor el gran esforç que s’està realitzant, que és molt gran però que no ha d’estar tampoc mancat de sentit crític.

“Com tants ciutadans fan aquests dies vull expressar la meva gratitud als nostres professionals sanitaris, no només per l’esforç i dedicació en una situació de risc important com la d’ara, sinó també per la feina abnegada que dia a dia fan i que permet que el nostre sistema sanitari estigui suportant retallades sense desmuntar-se. Precisament perquè són una peça clau per suportar l’estructura social, crec que és imprescindible que tinguin tot el suport i recursos de protecció necessaris.

Però vull explicar la meva experiència recent. Entre el 26 de febrer i el 3 de març, quan començaven a detectar-se els primers casos de coronavirus al país, la meva germana va estar ingressada en la planta de respiratori d’un dels hospitals més reconeguts de Catalunya, en què tinc dipositada tota la meva confiança i als professionals del qual agraeixo de manera especial tota l’atenció que donen a la meva germana -una persona amb una malaltia crònica que afecta de manera sistemàtica a tot l’organisme-. En aquest centre hem trobat una atenció integral i personal que crec que difícilment seria superable.
Però durant els dies en què va estar ingressada la meva germana, em va cridar l’atenció que el personal no anés més protegit quan entrava a atendre els malalts a les habitacions. Estem parlant d’una planta de malalts per problemes pneumològics. I em va seguir cridant l’atenció quan, dilluns dia 9 de març, en una visita a Oftalmologia del mateix centre, el professional que la va atendre en una intervenció que implicava molta proximitat, tampoc anés protegit.

Em pregunto també si a la meva germana, que va tenir una infecció pulmonar, o a la senyora amb qui va compartir habitació durant uns dies fins que va morir allà mateix, se’ls hi havia fet el test del COVID-19. En el cas de la meva germana ningú em va informar al respecte i jo, evidentment, veient que millorava, vaig confiar en el treball dels metges.

Però el meu dubte, a hores d’ara, és si els professionals sanitaris disposaven d’ informació, de protocols i de recursos adequats i suficients com per minimitzar l’impacte de contagi que s’hagi pogut produir en els primers moments d’expansió de l’epidèmia. Dubte, en qualsevol cas, que entenc que ara no és prioritari (potser més endavant sí s’hauria de plantejar) com ho és trobar els materials tècnics de treball i protecció per tal de reduir al màxim l’expansió i les morts. I en això cal que treballin totes les institucions (incloent tots els nivells de la sanitat privada) de manera col·laborativa i ben coordinada, per aconseguir la màxima efectivitat.

No queda més remei que aparcar els interessos partidistes, per molt legítims que puguin ser, i els confrontaments banals i teatrals que encara inquieten més a la població. La classe política ha d’actuar amb rigor i responsabilitat. Ens va la vida i el futur. L’experiència hauria de servir per revaloritzar el nostre sistema sanitari més enllà de les paraules i que es mimés i es dotés als professionals i als centres de la informació i recursos suficients i en temps adequat. I també per a què es validin polítiques socials que afavoreixin el bé comú i no els interessos dels grans poders econòmics i financers. Tant de bo els sacrificis d’ara puguin revertir en una millor societat”.