Amb llurs ganes de fer que millorés el meu caminar, m’anava ambientant en tot tipus d’anècdotes que havien omplert els seus anys d’adolescent i de solter en aquells llocs. Em feia sentir com quan bufa el vent i t’embolcalla d’una antiga atmosfera. Llargues estones de passeig, doncs, en el meu caminar lent que acompanyava una recuperació que només ell m’oferia amb aquell saber estar i escoltar que no he conegut en ningú més.

Ja portava jo damunt meu les lesions que m’havia produït un atropellament de cotxe: amb divuit anys i suficientment greu com per parlar-ne i posar-hi atenció.

Com he començat dient: amb el papa vaig tenir el millor fisioterapeuta, logopeda, psicòleg, massatgista i company rehabilitador que hagués pogut trobar dins de tot el conjunt de l’assistència sanitària. I no ho dic com un retret cap a l’atenció mèdica rebuda, sinó tot el contrari. Ho dic perquè em coneixia tan bé que sabia les meves reaccions fins i tot abans que jo les manifestés. I gràcies a això, actuava en conseqüència anticipant-se.

Eren tant o més intenses les seves ganes, els seus anhels i les seves forces encoratjadores per a millorar en aquest llarg procés que les tingudes per mi -i jo en tenia moltíssimes d’aspiracions d’avançar-. Però en aquests casos el procés és lent.

Amb un traumatisme cranioencefàlic sever o profund –neuroparèsia orgànic-cerebral profunda y permanent, com apareix en el meu certificat de discapacitat i que correspon a un 65%-, això significa: “alentiment” -subratllat, en negreta i en majúscules-. Amb això vull dir lentííííííííííííííííííissim en tots els aspectes haguts i per haver.

Com a percepció personal diré que era, en mi, més lent de l’habitual. Crec que el més probable per mi hauria estat perdre les ganes de continuar esperant petites millores, ja que aquestes eren tan i tan lentes quan es produïen que eren quasi imperceptibles.

Vull deixar palès i molt clar que sense una família i el benestar del record -si no ha quedat afectada la memòria i tens la possibilitat que algú faci que aquests bons pensaments tornin a un cervell mantingut en coma profund (escala de Glasgow 4) durant quatre mesos-, no és viable recuperar res.

És fonamental caminar, caminar i caminar. Primer, agafada amb ell. I després, a poc a poc i amb més seguretat per a no caure, sortir en trajectes curts, sola però amb el recolzament d’una crossa. Més tard o tot seguit: caien-te t i aixecan-te, caien-te i aixecan-te… I amb trompades i cops que et duen sanguinolenta a les urgències de l’Hospital Clínic, del Sagrat Cor i d’altres centres… Dir que sense el meu pare, mare i germà, aquesta superació del trauma no hauria estat real.

Bé, m’emociono i marxo del fil narratiu…

Anar acompanyada, sempre i en tot moment, d’ells, d’un o de l’altre, et feia sentir ser algú molt, molt i molt especial: única en el món per poder comptar amb aquell do. I, privilegiada en tot moment, a més de l’orgull que representava per a mi.

Maida Navarro i Martí

(Foto: Dami Wurtz. Pixabay)

L'entrada ‘El papa m’ha donat la vida, la curiositat i les ganes per viure-la’ (text, Maida Navarro Martí) ha aparegut primer a Asem Catalunya.