PURA MUÑOZ-CÀNOVES: “Que ben aviat els Duchenne es converteixin en Becker…”

PURA MUÑOZ-CÀNOVES: “Que ben aviat els Duchenne es converteixin en Becker…”
La investigadora Pura Muñoz, al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona

Pura Muñoz és una científica amb passió inesgotable per entendre les cèl·lules musculars. Va estudiar Farmacologia, però, després d’investigar a la Universitat de California (els Estats Units), va veure que el seu lloc estava en la biomedicina. Dirigeix el Grup de Biologia Cel·lular del Departament de Ciències Experimentals de la Universitat Pompeu Fabra i és

Pura Muñoz és una científica amb passió inesgotable per entendre les cèl·lules musculars. Va estudiar Farmacologia, però, després d’investigar a la Universitat de California (els Estats Units), va veure que el seu lloc estava en la biomedicina. Dirigeix el Grup de Biologia Cel·lular del Departament de Ciències Experimentals de la Universitat Pompeu Fabra i és una investigadora ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), una de les comunitats científiques més influents del món. Aquest 2015 ha rebut el premi de La Vanguardia de la Ciència com a l’avenç científic més important de l’any i el Premi Ciutat de Barcelona, en la modalitat Ciències de la Vida – sent la primera dona que el rep. A més ha entrat a formar part del selecte grup científic internacional EMBO (European Molecular Biology Organitzation), després de publicar el seu treball sobre l’envelliment cel·lular a la prestigiosa revista Nature. És una experta en Distròfia Muscular de Duchenne (DMD), malaltia per la qual al seu laboratori busquen una teràpia antifibròtica eficaç i segura.

Com influencien els reconeixements i premis a la feina?
Per mi el reconeixement és tenir treballs que funcionin i que els articles es publiquin en bones revistes. Els premis són una alegria més per a les nostres famílies.

Però ajuden a connectar el laboratori amb el carrer.
És una manera que la recerca i la ciència arribin a la societat. És bo que la gent vegi als mitjans que la recerca biomèdica és important per avançar en millorar la salut, i també té dret a saber què passa amb els seus impostos.

I la pressió de publicar a la prestigiosa revista Nature?
Ha estat un any d’estar cada dia pensant “ho aconseguirem?”. És una carrera llarga, d’obstacles que has de superar. Només ho aconsegueixes si tens paciència i ets molt tossut. Has d’estar preparat per a un procés de revisió amb lupa.

Dur…
Van ser 9 mesos, molt més ràpid que de costum, però pots estar fins a 2 anys, i cal sumar-li els 4 anys que has estat treballant abans. Envelleixes amb aquestes històries. Has d’estar preparat perquè hi ha gent jove i és una prova de paciència.

Sobre el treball en envelliment publicat a Nature, diuen que heu “trencat” les idees preconcebudes.
Qualsevol treball sempre afegeix alguna cosa nova a l’anterior. Són passets. A vegades un té la sort i de sobte surt alguna cosa que no t’esperes. En el nostre camp es pensava que quan l’ambient que envolta les cèl·lules mare musculars envellia això impactava sobre elles. Nosaltres hem vist que l’entorn envelleix, però elles també, i que hi ha un punt irreversible en l’edat geriàtrica. Els laboratoris que intenten trobar l’elixir de l’eterna juventut ara hauran de mirar cap a un altre lloc.

Què heu descobert exactament?
Hi ha un punt de no retorn de la cèl·lula en una persona molt vella, i l’ambient jove tampoc pot regenerar la cèlula “geriàtrica”. La bona notícia és que vam trobar varies coses alterades i sobretot una: la proteïna P16. A l’inhibir-la, la cèl·lula pot regenerar un mica millor. Però això és una prova de concepte, és experimental; P16 no s’ha de tocar, perquè és un supressor tumoral. Tal com ho hem fet nosaltres clínicament no té sortida. Hem trobat una nova diana perquè segueixi la recerca.

I això és aplicable en malalties neuromusculars?
La meva opinio és que no hi ha una gran semblança entre el procés d’envelliment i per exemple Duchenne. Hem vist que algunes cèl·lules mare musculars en ratolins Duchenne comencen a tenir P16 abans del que toca. Però és una malaltia genètica. Que hi hagi cèl·lules satèl·lit que tinguin P16 no és el que fa empitjorar la malaltia…crec que no.

Duchenne és una malaltia molt difícil d’investigar…
És una malaltia monogènica, en la que saps quin és el gen mutat i què hauries de fer sobre paper (posar distrofina), però no és fàcil portar-ho a la pràctica. Això fa 25 anys que ho sabem i seguim 25 anys sense cura. Perquè és un gen enorme!

El vostre treball en Duchenne segueix tenint l’objectiu de retardar l’avenç de la malaltia?
Sí. Sabem que el pacient acaba amb un diafragma sense quasi teixit muscular, que el porta a la fi. Intentem disminuir aquest procés de substitució de teixit muscular per teixit fibròtic, així relenteixes la progressió severa de la malaltia. No curem, però relentim.

El 2012 vau perfilar una nova diana en DMD: el paper de la molècula microRNA MIR21en la fibrosi muscular.
Vam veure que MIR21 afaboreix la fibrosi en pacients amb Duchenne. Inhibint-la aquesta disminueix.

I heu trobat una teràpia efectiva?
Estem buscant antinflamatoris i antifibròtics. I com els volem administrar sistèmicament (a tot el cos), ara estem investigant que no tinguin efectes secundaris en els ratolins.

Podria ser una possible via preventiva per DMD també?
Podriem prevenir l’avançament, però crec que mai podrem erradicar-la del tot. La malaltia està lligada al cromosoma X i és un gen molt gran i sempre hi hauran mutacions espontànies…la única forma seria fer un estudi genètic de cada recent nascut, i això no es possible…

Com ho feu?
Tenim ratolins model de la malaltia, que a diferents edats reprodueixen el que li passaria al nen. Hi ha moments en que el múscul té molta inflamació i molta fibrosi; intentem veure la composició dels músculs i què podem administrar als ratolins. Al cap d’un o dos mesos de tractament tenen menys fibrosi i augmenten una mica la força.

I a quan estem de tenir la teràpia que funcioni?
Anem buscant i anem trobant-ne, però, esclar, inhibir alguna cosa en el cos també té altres efectes i no és fàcil al ser sistèmic…Però crec que aquesta cursa serà més ràpida que la de trobar com produir la distrofina. Però nosaltres sóm molt bàsics, estem al principi de tota la cadena, no fem teràpia gènica ni cel·lular tampoc…i potser estem a 10 anys encara de veure-ho.

Quin és l’últim repte que s’han plantejat en DMD?
En Duchenne estem intentant que la inhibició de MIR21 sigui segura i fer-ho de forma sistèmica. Sí que funciona de manera local i ara cal veure si funciona a tot el cos.

Quin és doncs el futur d’aquesta malaltia?
L’ideal és que el pacient torni a produir la distrofina, el què falta a tot el múscul esquelètic. Ara ja estan assajant fàrmacs que fan el salt de l’exó: allà on el sistema copia el gen per fer proteïnes, l’enganyem perquè continui llegint i produint-les encara que sigui amb errors. Així que veig més factible que es produeixi proteïna des del mateix gen mutat que no des de fora. Potser per aquesta via sí que hi ha esperança…

I les possibilitats de la teràpia cel·lular?
És que…on poses les cèl·lules mare del múscul esquelètic? Si és el 50% del cos! Si és tot! Ara mateix sóc moderadament pesimista o moderadament optimista pel que fa a l’èxit de la terapia cel·lular per a Duchenne. Crec que per a malalties de músculs concrets es pot localitzar i corregir un defecte, però en malalties de tot el cos…

I la teràpia gènica?
S’ha de veure si és capaç de posar algun virus segur al cos o d’incorporar un gen o un minigen per restaurar la distrofina…Però, esclar, ha d’arribar a tot el cos! És tan sumament difícil atacar una malaltia neuromuscular degenerativa esquelètica com Duchenne…És el gen més gran que tenim!

Aquest any també ha entrat a formar part d’EMBO…
Això no m’ho esperava! Cada any es tria un cientific de cada país i voten els cientifics membres. He entrat com a única espanyola. M’ha fet molta il·lusió perquè ve dels colegues…

Com està la investigació en DMD al món?
En el món l’enfoc primari és la cura; corregir la mutació i que els nens produeixin distrofina. Això s’ha fet de dues maneres: gènica (posant distrofina de fora, mitjançant virus portadors) o a través de cèl·lules que portin distrofina bona a les fibres musculars. Les dues tenen pros i contres, van a poc a poc..Però ara hi ha altres aproximacions curatives: sabem que hi ha els malalts Becker, que tenen un tros de proteïna de distrofina, no tenen l’absència total. Si amb un trosset funcionen i tenen moltíssima millor qualitat de vida que els Duchenne, això vol dir que amb un trosset de distrofina podriem anar fent! El salt de l’exó vol fer això, fer un tros de proteïna i saltar la mutació. I crec que és el més esperençador fins ara. Ojalà hi hagués una pastilla que li digués al sistema de lectura: “aquesta pàgina salta-te-la i fes una distrofina sense aquest trosset”.

Quan pensa en un nen Duchenne i com pot ajudar-lo…?
Jo no sóc metge i no veig nens, però encara que treballi amb ratolins això sempre està al darerre. Tots tenim en el cap aquesta malaltia tan punyetera…Voldria que ben aviat els Duchenne es converteixin en Becker…i potser no trigarem tant a veure-ho. Ara les solucions estan molt més a prop, però, clar, falta més finançament per fer més recerca.

Falta inversió?
No és que no es donin diners….se’n necessiten més! Cal apostar més. S’ha d’arribar al 3% del PIB!

Per fer-nos una idea, quines dificultats us trobeu?
Per exemple el treball en envelliment potser costa uns 2 milions d’euros. Cada gabia de ratolí val 16€ al mes i 1€ més per cada animal. Si en tenim 2.000…multiplica! I cada reactiu i anticòs val 300€; els sous… És molt cara la recerca biomèdica. I és una misèria a tot arreu, no se salva ni Espanya ni cap comunitat.

El teu grup ha estat en perill alguna vegada?
Ara…està marxant gent…som 14 dels 17 que érem. Està costant molt poder mantenir el sou de tota la gent.

Qui en té la culpa?
Crec que falta cultura científica…això no ven ni fa guanyar vots.

I no dóna fruits d’avui per demà…
Però hi ha països que tenen un pacte d’Estat per a la ciència a 20 anys vista, independentment del govern! Aquí tenim una subsecretaria dins el Ministeri d’Economia i Competitivitat…i a Catalunya, el mateix, està dins d’Indústria…[es posa les mans al cap]. El que més m’enfada és el poc suport que hi ha a la ciència! Jo tindria tanta vergonya d’haver baixat del 1’5% del PIB! Si amb el poc que s’ha posat s’ha fet tant…imagina amb més!

I el finançament privat?
Tenim una societat que no estimula la filantropia. A Estats Units es donen grans fortunes a les charities [ONG’s]. Amb això vull dir que no tot ho han de pagar els governs…simplement s’ha d’entendre que és molt important. I no es tracta només de solidaritat…si hi haguéssin més incentius fiscals per exemple…i això ho han de fer els polítics. .

Asem Catalunya
Asem Catalunya
ADMINISTRATOR
Perfil

Posts Carousel

Deixar un missatge

El teu email no serà publicat. Es requereixen els camps marcats amb *

Cancel reply

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies